Conclusions del Treball de Fi de Màster. Perquè un nou marc de Seguretat Social català

No ha Estat pretensió d’aquest treball obrir un debat competencial sobre la matèria de la seguretat social entre Catalunya i l’Estat espanyol. Donat que l’objectiu és la justificació d’un marc propi, és per això que hi ha poques mencions a la legislació i jurisprudència espanyola.
El panorama legal en el que ens hem anat trobant no és, ni de bon tros, tant dinàmic com l’evolució social d’un país que a dia d’avui el formen 17 comunitats autónomes (més Ceuta i Melilla) amb més de quaranta set milions d’habitants, com és l’Estat espanyol.
Sortir de 40 anys de règim dictatorial no va ser sencill i l’esforç per fer-ho es va fer de manera conjunta. És obvi doncs, que de la mateixa manera s’establissin unes bases de repartiment i control de recursos d’una manera centralista inicialment però preparant, fins i tot en la constitució el nou model de país en el que hauríem d’esdevenir.
Potser que aquest sigui el motiu que l’ambigüitat jurídica al respecte dels recursos que deixa la CE hagi donat aquesta elasticitat d’interpretacions, que en èpoques de bonança s’acosta al federalisme polític i en èpoques de crisi s’estira del mecanisme per tornar al control centralista del que va néixer, oblidant així l’objectiu d’autogovern, sobretot l’econòmic, que podem llegir a les interpretacions més generoses de la CE.
Però el temps va passant, i les realitats social de cada comunitat, lluny d’acostar-se, es distancia per un, més que probable, abús del concepte solidaritat.
En moments en que el concepte “flexiseguretat” està tant en ús dins de l’àmbit laboral amb aquest treball es proposa dur aquest concepte a la gestió de recursos públics. L’Estat espanyol, juntament amb tots els seus integrants, ha realitzat un esforç social perquè tots els ciutadans pugessin cobrir les necessitats bàsiques, i fins i tot més enllà, aportant la seguretat esmentada. I tots i cadascun dels ciutadans de l’estat ens hem pogut beneficiar d’aquesta seguretat en cas de necessitat i aquest treball comú ens porta a ser allò que anomenem, estat del benestar. El problema es dóna, igual que en el concepte laboral, en la seva part flexible.
L’elasticitat entesa com a aportació no ha estat igual per tots. Això en un inici, i per la situació ja comentada, era d’esperar i obvi per altra banda; malaguanyada solidaritat si no està entesa per aportar més recursos els que més en produeixen en ajuda d’un tercer més necessitat, però després de trenta anys també és normal que es faci un repàs i mirem que en això de la solidaritat hi ha una coincidència sistemàtica en el temps entre els solidaris i els ajudats i és aquí quan s’inicia el conflicte. I aquest conflicte s’agreuja quan els ciutadans “solidaris” o bé no poden cobrir les seves necessitats o bé els augmenten la pressió fiscal per poder continuar essent solidaris.
És aquí on neixen conceptes com balança o dèficit fiscal, ja no entre territoris, sinó que es fa referència, en definitiva, a la mà que distribueix aquests recursos (l’Esta Espanyol) i el criteri amb el que ho fa.
En l’àmbit de la Seguretat Social, Catalunya també pateix un dèficit fiscal amb l’Estat. Tot i que de menor magnitud que el dèficit fiscal global no és menyspreable, es dóna al llarg de tot el període analitzat (2004-2007) i es situa l’any 2007 en 3.644 milions d’euros, el que suposa l’1,85% del PIB de Catalunya, i el 14,7% dels ingressos aportats.
Amb dades de la Fundació Cercle d’Estudis Sobiranistes, de la Fundació Josep Irla i del Grup de treball per a l’actualització de la balança fiscal de Catalunya, es mostra que Catalunya genera més ingressos a la Seguretat Social que la resta de l’Estat. En canvi, pel que fa a les despeses, i per tant, en el nivell de les pensions, queda palès que Catalunya rep menys despesa que la resta de l’Estat. Aquest concepte al que tècnicament anomenem dèficit, el fet que es fa de manera voluntària i perllongada en el temps em fa anomenar-lo espoli.
Però, a més, el fet que la pensió mitjana no reflecteixi la major productivitat de l’economia catalana, a causa de la política redistributiva, fa que les despeses que l’estat central distribueix entre els perceptors de pensions catalans, siguin inferiors a les que s’obtindrien amb un sistema propi de seguretat social. Aquests ingressos addicionals es podrien haver destinat a dotar un fons de reserva propi per garantir la sostenibilitat a llarg termini del sistema. En aquestes circumstàncies, únicament per als anys 2004 a 2007, el Fons de Reserva a Catalunya hagués pogut ascendir fins als 13.097,20 milions d’euros.
També cal fer un exercici de transparència per anul·lar el discurs de la por que molts partidaris del centralisme polític inculquen als ciutadans. El nostre sistema de pensions és un sistema de repartiment que implica que la Seguretat Social utilitza les cotitzacions que recapta en cada moment per fer front a les pensions que ha de pagar en cada moment.
D’aquesta manera, les cotitzacions que paguen aquells que contribueixen a la Seguretat Social, ja siguin treballadors o empresaris, serveixen per a cobrir les necessitats de pensions d’aquells que les perceben en el mateix moment. Per aquesta raó, la transició d’un sistema centralitzat espanyol de Seguretat Social a un sistema propi català de Seguretat Social no comporta més costos que aquells puntuals que es derivin de la negociació de transferència com en qualsevol altra competència.
Finalment i en paraules de l’Ex-Conseller Huguet, es tracta d’una qüestió de justícia. “Els treballadors/es de territoris amb un cost de la vida més elevat tenen tot el dret de reclamar uns salaris que no els facin perdre capacitat adquisitiva. Oimés quan el cost de la vida alt és producte, com en el nostre cas, de la discriminació inversora en serveis i infrastructures públiques (sanitat, ensenyament, autopistes) que provoquen uns serveis de peatge, privatitzats, en molta més mesura que en d’altres territoris. En aquest sentit, al costat de la qüestió salarial cal situar la de les prestacions socials (subsidis, pensions, beques…) que també s’haurien d’adaptar al cost de la vida. Un espai social català és també una qüestió de justícia”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *