Quant a cesc537

Diplomat en R. Laborals i Màster en Dret Sociolaboral a la UAB. Independentista i militant d'ERC. Secretari de Treball d' @ERCterrassa. Músicalment fanàtic dels @loveoflesbian. Fill adoptiu de Bosna i Herzegovina i emocionalment Sarajevita des de 1998. Pel mateix dret que jo tinc de dir-hi la meva, no dubtis en fer el mateix, des del respecte tot hi té cabuda!

On vaig dir dic, dic Dídac (O com deixar als treballadors amb el cul a l’aire)

A llarg termini, deien. La reforma laboral tindrà efectes en la creació d’ocupació a llarg termini. Però el que no explicaven és a canvi de què.
En breu s’esgota la vigència d’un munt de convenis col·lectius que donaran pas a obrir el mercat de treball.
Els governs socialistes (PSOE – PSC) s’han entestat reforma rere reforma a precaritzar la contractació fins a convertir el treball temporal en la modalitat contractual més emprada per l’empresariat i alhora en un neguit pel futur de les famílies. Ara l’altra cara de la moneda espanyola fa valer aquella frase de “donde dije digo, digo Diego”.

L’Estatut dels Treballadors és una regulació de mínims que obria la porta als convenis col·lectius per aconseguir millores en les relacions laborals (salarials, horàries, de conciliació, de prevenció de riscos, etc.) Durant molts anys, aquestes negociacions s’han dut a terme gràcies a la lluita de molts obrers i obreres que sovint han perdut la feina i han posat en risc el seu futur perquè la resta puguem gaudir d’unes condicions dignes.
L’Estatut atorgava a aquests convenis, el que s’anomena “rang de llei”, és a dir, que sense ser una llei tramitada per la via ordinària tingués el mateix efecte i compliment davant la justícia. Per tal de no quedar desprotegits els convenis tenien una durada acordada per ambdues parts, treballadors i empresaris, i en manca d’un nou acord aquest últim quedava vigent per no deixar els treballadors amb el que se sol dir “el cul a l’aire”
Ara, l’altra cara de la moneda del govern de les espanyes ha decidit que els costos laborals d’aquest país són excessius i sense cap mena de mirament, una ministra de treball que no ha cotitzat en sa vida (i no perquè treballés en negre, sinó perquè no ha treballat mai) opta per carregar-se aquesta protecció, eliminant la continuïtat de la vigència del conveni anterior en cas de no acord en la nova negociació (jurídicament conegut com a ultraactivitat) cosa que ha afavorit que molts empresaris no hagin volgut ni negociar. Sí companys, ja podeu anar mirant la data de caducitat del vostre conveni, perquè perdrà el seu rang de llei i tornarem al principi, als anys 80, a la llei de mínims de l’ET, on el salari mínim és de 645,30€
Ah, i si no us agraden les noves condicions…. al carrer, que ara acomiadar és molt econòmic!
I encara hi ha gent que em pregunta perquè vull deixar de ser espanyol?

El perquè de tot pagant (o com sortir a carrer a dir prou, una vegada més i les que facin falta)

Uns dies ençà llegeixo que a Catalunya, el 57% dels ciutadans ho tenim cru per arribar a fi de mes, que els avis es fan càrrec amb les seves minses pensions d’estirar d’economies familiars d’aquells que no poden més. Una societat en el que el 29,5% son pobres…. això significa fins a 2.200.000 pobres… em sembla brutal.
Aquestes dades surten de l’enquesta de condicions de vida i hàbits de la població 2011 que fa la diputació de Barcelona. Aquesta enquesta també avalua el risc d’exclusió social (del 21,9%) i una taxa (AROPE) que té en compte la pobresa monetària (ingressos inferiors al 60% de la mitjana), també la situació laboral dels integrants de les unitats familiars i les privacions de consum dels ciutadans.
I trobem que Catalunya està pitjor que a la mitjana espanyola, on la taxa de pobresa és del 26,7%, i molt pitjor que la mitjana europea, que se situa en el 21,6%. Un dels factors que expliquen que l’índex AROPE es dispari a Catalunya és l’atur, que l’última enquesta de població activa situa en el 22% i son ja més de 1.675.000 que busquem feina i no en trobem i molts ha esgotat el límit de les seves prestacions i no disposen de cap font d’ingressos.
El que també sorprèn és que les persones de més de 65 ja no son els més castigats per la pobresa (el seu risc d’exclusió és del 18%), i això és degut a que els seus fill i nets tenen una situació tant dolenta que tot i les minses pensions tenen més ingressos i els superen.
És evident que molts son els factors que creen la crisi econòmica i no seré jo qui descobreixi que el capitalisme és un sistema imperfecte i cíclic i que aquesta no és la primera ni la última crisi. Però dels poders polítics depèn triar la manera de com fer-ne front i és aquí on tinc els meus dubtes que el senyors que estan al govern siguin els “millors” com ells varen autodenominar-se un dia.
Realitzar polítiques d’austeritat i no fer-ne cap de reactivació econòmica, aplicar taxes per repagar els medicaments i alguns serveis bàsics, condonar impostos a les rendes més altes, augmentar un 65% les taxes universitàries fent que estudiar sigui exclusiu per a rics, donar suport a la reforma laboral duta a terme per un govern espanyol amb majoria absoluta i que ha agreujat la situació d’acomiadaments i precarietat laboral a les empreses.
Els Pressupostos Generals de l’Estat 2013 aprovats pel PP no només accentuen l’austericidi sinó que confirmen la seva tendència a la recentralització del que s’ha conegut com l’Estat de les autonomies, i castiga a Catalunya deixant serveis i infrastructures sense finalitzar i que agreugen el nostre funcionament com a país. L’incompliment de l’estatut de Catalunya entre d’altres greuges que fan recaure a les CCAA les responsabilitats d’una mala gestió del govern central se sumen a un espoli fiscal endèmic que ens afecta molt especialment.
És per això que crec en trobar solucions pròpies en un nou país que faci possible un marc català de relacions laborals real, construït entre la ciutadania, el govern i els agents socials. Un nou país en que la banca i les grans fortunes aportin més a un projecte social que necessita una redistribució de riqueses. Un nou país en el que els serveis, l’educació i la sanitat dedicats a les persones siguin públics i de qualitat.
La lectura de la manifestació de la diada del passat 11 de setembre era inequívocament independentista però no es pot obviar que el malestar social i la situació actual també va empènyer a la gent a sortir a carrer, tot i que algun dels causants de la situació s’apropiïn de l’expressió d’un poble per donar per bones les seves polítiques de retallades i privilegis. Per la diada vam demanar un nou país i ara cal sortir altra vegada al carrer per dir quin tipus de país volem!
Per això cal sumar-se a la reivindicació de la Confederació Europea de Sindicats (CES), per lluitar per una altra sortida de la crisi més justa i capaç de garantir la plena igualtat d’oportunitats. SORTIM AL CARRER A DEMANAR UN NOU PAIS MÉS SOCIAL I MÉS JUST!!!!!
14 de NOVEMBRE, VAGA GENERAL!!!
Manifestació a Terrassa a les 18:00 a plaça Catalunya!

Agermanats anirem caminant…. Que no corrent (o com no mitificar la suma independentista)

D’un temps ençà a la xarxa social, un dels espais a on acostumo a prendre el pols de la opinió política, demana a crits la unió dels partits independentistes. És curiós com les persones ens fem nostres els clams populars fins al punt d’escoltar que la fantàstica afluència de persones que vam concórrer l’11 de Setembre feia aquesta petició…. i jo que no em vaig assabentar!!!
Tal i com jo veig els partits que inclouen la Independència al seu programa, i no algun eufemisme que pugui ser tergiversat a posteriori, només n’hi ha un que, sense entrar en els 80 anys que porta amb aquest punt al programa, adjunta els dos eixos en els que jo entenc que s’ha de situar un país, l’eix de l’autogovern i l’eix social. Queda clar que dins les dues forces majoritàries en l’independentisme, l’eix d’autogovern ha acabat, si més no assemblant-se. Però i l’eix social? La lectura interpretativa del clam de 1,5 milions de persones no pot legitimar que la balança s’inclini cap a un dels dos eixos. Si estem d’acord en això i tenim clar que l’únic punt comú és la llibertat del país, no comparteixo en absolut la pèrdua de drets socials per arribar a un intent d’emancipació, tenint en compte que qui te la paella pel mànec és qui tot just no te gaires valors socials.
Si no vaig errat, l’oligopoli que ERC dominava (en volum social) com a partit independentista, es va trencar perquè es deia que aquest partit no es dirigia cap a la llibertat de Catalunya, com a mínim, amb la celeritat amb la que es podria fer, fins al punt d’emular la nostra situació amb Kosovo. (Com a profund coneixedor del conflicte dels Balcans us asseguro que ningú desitjaria trobar-se en la situació kosovar). Doncs bé, ara que sembla que estem a les portes d’assolir la voluntat del poble, algú em pot dir si les urnes (indicador de voluntat democràtica) han cridat a files a aquests grups de la pressa?, o el que és millor, hem anat més de pressa, o més lents amb la creació d’aquests grups?.
És evident que com a demòcrata valoro positivament la discrepància i la creació de vies alternatives per assolir un objectiu, però un cop demostrat que aquestes vies, no només no són resolutives sinó que trenquen la cohesió i debiliten la voluntat popular, crec que la seva existència s’hauria de qüestionar, donat que hem arribat, com diria el MHP Pujol, al punt de no retorn i no han sabut copsar una identitat pròpia amb certa majoria.
Aquest anàlisi el faig en base al comentat inicialment sobre els eixos de creació d’estructures d’estat. En el cas dels independentistes:
Si ets partidari de polítiques de retallades, neoliberals i conservadores en les que els rics cada vegada son més rics i els pobres més pobres. Si per tenir dret a qüestions bàsiques com l’escola o la sanitat de qualitat creieu que s’ha de pagar més enllà dels impostos. Si els que sou treballadors per compte aliena us considereu un objecte que pot passar per una empresa, dedicar-hi mitja vida i quan no us necessitin o bé perquè sou vells o bé perquè n’hi ha un de millor i més econòmic enteneu que us acomiadin sense tenir en compte el temps que hi heu dedicat. Si enteneu que qualsevol servei públic, que resulta deficitari, en passar a mans privades esdevingui beneficiós i que no sigui culpa de la mala gestió sinó del fet que cal fer un copagament extra. Aquests podeu votar a CiU que sembla que ja ha sortit del armari…. encara que no ha tancat la porta.
Si, en canvi, creus que la Catalunya que vols pels teus fills ha de tenir una educació gratuïta i de qualitat, una sanitat de les millors de Europa sense que això sigui un sobre cost o un negoci per empreses privades que creuen que només es mereixen aquests beneficis qui se’ls pugui pagar. Si creus en una assistència social que acompanyi als més desfavorits a sortir-se’n i que pugui mantenir les necessitats bàsiques d’aquells més desafortunats. Que es treballi de manera activa per part de l’administració perquè les persones estiguin el mínim temps possible sense feina, en lloc de facilitar l’acomiadament amb l’excusa que això conservarà altres llocs de treball i que les condicions laborals et permetin tenir vida pròpia i que el temps que has dedicat al projecte d’un altre no s’esvaeixi de la nit al dia perquè ja no els ets útils. Si creus que la transparència del sistema financer és bàsica per no pagar justos per pecadors i que l’accés al crèdit i a l’habitatge han de ser raonables i a l’abast de tothom, penalitzant l’especulació i no convertir l’emancipació en un esclavatge econòmic. I a tot això, sense tenir en compte el teu lloc de procedència, ni el teu cognom, ni el teu estatus social, aleshores el teu vot seria per ERC.
A dia d’avui, i tenint en compte aquests dos eixos, sense mirar cap a la indiferència, amb respecte al dret a decidir, de ser o no ser dins d’Espanya de ICV-EUiA o cap a l’unionisme de PSC, PP o Ciudadanos. Jo no hi veig més camins i per això crec fermament que hem d’anar tots a una i que tots hem de sumar decantant-nos cap a un costat o cap a l’altre segons el model social que vulguem del nostre proper país lliure, que agermanats anirem caminant i que el teu vot ha de dibuixar el model social de Catalunya d’esquerres o neoliberal i que els llapis per fer aquest dibuix són CiU o ERC…. la resta o bé desdibuixa o bé esborra.
Aquesta és la opinió d’un humil català, de classe obrera, fill d’andalusos.

Conclusions del Treball de Fi de Màster. Perquè un nou marc de Seguretat Social català

No ha Estat pretensió d’aquest treball obrir un debat competencial sobre la matèria de la seguretat social entre Catalunya i l’Estat espanyol. Donat que l’objectiu és la justificació d’un marc propi, és per això que hi ha poques mencions a la legislació i jurisprudència espanyola.
El panorama legal en el que ens hem anat trobant no és, ni de bon tros, tant dinàmic com l’evolució social d’un país que a dia d’avui el formen 17 comunitats autónomes (més Ceuta i Melilla) amb més de quaranta set milions d’habitants, com és l’Estat espanyol.
Sortir de 40 anys de règim dictatorial no va ser sencill i l’esforç per fer-ho es va fer de manera conjunta. És obvi doncs, que de la mateixa manera s’establissin unes bases de repartiment i control de recursos d’una manera centralista inicialment però preparant, fins i tot en la constitució el nou model de país en el que hauríem d’esdevenir.
Potser que aquest sigui el motiu que l’ambigüitat jurídica al respecte dels recursos que deixa la CE hagi donat aquesta elasticitat d’interpretacions, que en èpoques de bonança s’acosta al federalisme polític i en èpoques de crisi s’estira del mecanisme per tornar al control centralista del que va néixer, oblidant així l’objectiu d’autogovern, sobretot l’econòmic, que podem llegir a les interpretacions més generoses de la CE.
Però el temps va passant, i les realitats social de cada comunitat, lluny d’acostar-se, es distancia per un, més que probable, abús del concepte solidaritat.
En moments en que el concepte “flexiseguretat” està tant en ús dins de l’àmbit laboral amb aquest treball es proposa dur aquest concepte a la gestió de recursos públics. L’Estat espanyol, juntament amb tots els seus integrants, ha realitzat un esforç social perquè tots els ciutadans pugessin cobrir les necessitats bàsiques, i fins i tot més enllà, aportant la seguretat esmentada. I tots i cadascun dels ciutadans de l’estat ens hem pogut beneficiar d’aquesta seguretat en cas de necessitat i aquest treball comú ens porta a ser allò que anomenem, estat del benestar. El problema es dóna, igual que en el concepte laboral, en la seva part flexible.
L’elasticitat entesa com a aportació no ha estat igual per tots. Això en un inici, i per la situació ja comentada, era d’esperar i obvi per altra banda; malaguanyada solidaritat si no està entesa per aportar més recursos els que més en produeixen en ajuda d’un tercer més necessitat, però després de trenta anys també és normal que es faci un repàs i mirem que en això de la solidaritat hi ha una coincidència sistemàtica en el temps entre els solidaris i els ajudats i és aquí quan s’inicia el conflicte. I aquest conflicte s’agreuja quan els ciutadans “solidaris” o bé no poden cobrir les seves necessitats o bé els augmenten la pressió fiscal per poder continuar essent solidaris.
És aquí on neixen conceptes com balança o dèficit fiscal, ja no entre territoris, sinó que es fa referència, en definitiva, a la mà que distribueix aquests recursos (l’Esta Espanyol) i el criteri amb el que ho fa.
En l’àmbit de la Seguretat Social, Catalunya també pateix un dèficit fiscal amb l’Estat. Tot i que de menor magnitud que el dèficit fiscal global no és menyspreable, es dóna al llarg de tot el període analitzat (2004-2007) i es situa l’any 2007 en 3.644 milions d’euros, el que suposa l’1,85% del PIB de Catalunya, i el 14,7% dels ingressos aportats.
Amb dades de la Fundació Cercle d’Estudis Sobiranistes, de la Fundació Josep Irla i del Grup de treball per a l’actualització de la balança fiscal de Catalunya, es mostra que Catalunya genera més ingressos a la Seguretat Social que la resta de l’Estat. En canvi, pel que fa a les despeses, i per tant, en el nivell de les pensions, queda palès que Catalunya rep menys despesa que la resta de l’Estat. Aquest concepte al que tècnicament anomenem dèficit, el fet que es fa de manera voluntària i perllongada en el temps em fa anomenar-lo espoli.
Però, a més, el fet que la pensió mitjana no reflecteixi la major productivitat de l’economia catalana, a causa de la política redistributiva, fa que les despeses que l’estat central distribueix entre els perceptors de pensions catalans, siguin inferiors a les que s’obtindrien amb un sistema propi de seguretat social. Aquests ingressos addicionals es podrien haver destinat a dotar un fons de reserva propi per garantir la sostenibilitat a llarg termini del sistema. En aquestes circumstàncies, únicament per als anys 2004 a 2007, el Fons de Reserva a Catalunya hagués pogut ascendir fins als 13.097,20 milions d’euros.
També cal fer un exercici de transparència per anul·lar el discurs de la por que molts partidaris del centralisme polític inculquen als ciutadans. El nostre sistema de pensions és un sistema de repartiment que implica que la Seguretat Social utilitza les cotitzacions que recapta en cada moment per fer front a les pensions que ha de pagar en cada moment.
D’aquesta manera, les cotitzacions que paguen aquells que contribueixen a la Seguretat Social, ja siguin treballadors o empresaris, serveixen per a cobrir les necessitats de pensions d’aquells que les perceben en el mateix moment. Per aquesta raó, la transició d’un sistema centralitzat espanyol de Seguretat Social a un sistema propi català de Seguretat Social no comporta més costos que aquells puntuals que es derivin de la negociació de transferència com en qualsevol altra competència.
Finalment i en paraules de l’Ex-Conseller Huguet, es tracta d’una qüestió de justícia. “Els treballadors/es de territoris amb un cost de la vida més elevat tenen tot el dret de reclamar uns salaris que no els facin perdre capacitat adquisitiva. Oimés quan el cost de la vida alt és producte, com en el nostre cas, de la discriminació inversora en serveis i infrastructures públiques (sanitat, ensenyament, autopistes) que provoquen uns serveis de peatge, privatitzats, en molta més mesura que en d’altres territoris. En aquest sentit, al costat de la qüestió salarial cal situar la de les prestacions socials (subsidis, pensions, beques…) que també s’haurien d’adaptar al cost de la vida. Un espai social català és també una qüestió de justícia”.

NO VULL FER VAGA (o com hem d’anar tots a una)

NO VULL FER VAGA!

La vaga és un dret preconstitucional inicialment exclusiu dels treballadors. Una mesura de pressió que tenim la “classe obrera” per equilibrar la força de l’empresa a l’hora de prendre decisions que ens poden ser perjudicials. La vaga a nivell individual, no té gaire sentit ni efecte i és per això que ens hem d’agrupar per intentar que, qui pren decisions sobre les nostres vides i sobre les nostres famílies entri en una raó col·lectiva i no prioritzi els seus interessos per sobre dels de tots.
Fins aquí, qualsevol diria que això és cosa de dos…
Doncs en aquest país, no només no és així, sinó que hi ha uns tercers que, en nom dels mercats, trenquen l’intent d’equilibri i obren la porta a que l’actor més fort de la relació laboral pugui fer i desfer, sense que els resultats de la tasca que els treballadors han aconseguit en 35 anys de “democràcia” serveixin pràcticament per res.
Un cop hem mira’t enrera, ara toca mirar endavant.
La nova norma aprovada pel Partit Popular (PP) i Convergència i Unió (CiU), sense entrar en com es carreguen la feina feta, ens despulla davant l’empresa i ens converteix en una xifra anual que en el moment de repassar les comptes pot entrar en joc i el nostre lloc de treball serà la moneda de canvi. A l’empresa li soluciona les comptes anuals i a nosaltres ens destrossa la vida.
L’economia (ciència social que alguns economistes haurien de repassar) té una norma bàsica que expliquen a 1er de relacions laborals i tracta de fer circular els diners per generar riquesa. És clar, això si tenim una visió col·lectiva, si ho mirem individualment si no mous el diner també generes riquesa, però això és una potestat que només tenen un nombre molt reduït de persones a escala mundial i és el que està succeint.
Personalment, i encara que a molts els sorprengui crec que els sindicats comparteixen amb mi la mateixa reflexió, NO VULL FER VAGA!. Tant de bo no l’hagués de fer. Seria fantàstic que no poséssim els interessos d’una Europa dispersa i heterogènia per davant dels de les famílies (empresaris inclosos) del nostre país.
Imagineu a quins extrems han arribat les coses que, empreses que es plantegen reduir jornada amb la corresponent reducció salarial, estudien una aturada el 29 de març. Tot i no ser cap solució definitiva, a part de demostrar a PP i CiU que així no es fan les coses, a l’empresa els serveix d’estalvi. El sacrifici del treballador de perdre el salari de tres dies (pagues extraordinàries i la cotització a la Seguretat Social) s’està veient com una reducció de jornada en un còmput anual. Malauradament aquesta iniciativa no està molt escampada, però per mi, això és un model empresarial responsable.
Si tens empresa (micro, com la majoria) i no hi ha diners, no funcionarà.
Si tens feina i l’empresa no te comandes, et baixaran el salari, o t’acomiadaran i no funcionaràs.
Si estàs a l’atur i no es creen llocs de treball perquè no hi ha diners, o perquè els destinen a altres coses, no funcionaràs.
Si formes part d’un país que no té diners….no funcionarà.
Per tot això, si com les patronals, les associacions de comerciants i jo no vols fer vaga, el 29 surt al carrer amb els sindicats, que tampoc volen fer vaga, i crida-ho.
NO VOLEM FER VAGA….però ens hi obligueu!!!

Vull dir-hi la meva

En la transició del 2011 (que ja vaig declarar «annus horribilis» a twitter) i el 2012 del que ja només em queda anar amunt, he sofert alguns canvis. La conclusió inicial és que els canvis provocats són els que realment es fan en positiu, pel que puc considerar que iniciar el màster de dret socio-laboral a l’autònoma i començar a militar en el partit que tota la vida ha comptat amb el meu suport, ERC em portaran grans alegries.
En la meva post adolescència vaig treballar en una botiga en la que el seu cap em va dir una gran veritat. Era l’any 1998 quan el Sr. Benito Garcia Debora em va sentenciar amb una frase d’aquelles que deixen anar els empresaris i no se perquè en diuen lapidàries perquè a mi em va obrir els ulls. La cosa està en que, segons ell, creia que jo només feia bé allò que m’interessava i que en el món laboral això no podia ser. Per tant vaig decidir només dedicar-me, això sí amb incondicionalitat, només a allò que m’agradava, sigui el que sigui, i creieu-me que ho faig de conya.

Construir, (o com entendre que la diversitat és la nostra riquesa)

El debat intens a quarts d’una de la matinada amb un perfil a twitter anomenat @araomai (d’entrada ja es veu que és d’aquells que des de l’anonimat es permet la llicència de fer comentaris «incendiaris») m’ha fet endreçar idees sobre el meu concepte de independència, país i esquerra i de com crec en la necessitat de mantenir totes les variables sabent que sovint s’han d’alterar les porcions del combinat segons la conjuntura politico-social però que és necessari que hi siguin sempre TOTS els ingredients.
Us poso en situació:
El debat es genera per una critica inicial d’@araomai sobre l’ús del castellà en una serie de TV3 (a la que ahir em vaig enganxar tot i pensant-me que seria dolenta) anomenada Kubala, Moreno i Manchón #KMM. A la série, un personatge que ve d’Hispanoamèrica cercant a la seva germana i contracta els serveis dels protagonistes que es dediquen a la investigació privada es dirigeix a aquests en castellà i tot i un primer intent dels protagonistes en emetre la resposta en català, el nouvingut els fa cara de no entendre el que diuen i aquests canvien l’idioma.
Doncs bé, aquesta qüestió, tan obvia d’altra banda, va suscitar el despertar del catalanisme ranci reivindicant, des de l’anonimat això si, que aquest senyor hauria de parlar català perquè sortia a TV3.
Tenint en compte que en els vols d’avió no imparteixen cursos de català intensius de nivell C, que suposo que és el mínim que el Sr. @araomai creu que és necessari per una persona que acaba d’aterrar de l’altra banda del món i que escolta el nostre idioma per 1a vegada, era molt difícil que ni tant sols el pogués comprendre, em permeto des d’aquí condemnar la radicalització GRATUITA del idioma i més en els temps que corren.
Partim d’una setmana en que uns Guàrdies Civils han vexat a una persona per fer un ús legítim del català i a aquests senyors ni tant sols se’ls obrirà expedient. Tenim també un acomiadat a una multinacional, Ikea, per parlar català (tot i que com a iuris laboralista, discrepo del motiu real de l’acomiadament) i pretenem fer ús de les mateixes eines que ells????
D’entrada em posiciono totalment a favor de l’ús de català al nostre país i sobretot a TV3 però a la vegada totalment contrari a aquells que fan ús de l’estratègia de «interlobotomia» per demanar la independència, perquè la mateixa repulsa que el senyors del toro a la pantalla fan al món intel·ligent no és pas millor la d’aquests altres individus que, en pro de la llibertat catalana, pixen fora de test constantment, ja que fan que qui intenta una integració pausada es faci enrere.
Senyors repartidors de carnets de catalanitat, si tot va bé, ens acostem a la data en que els habitants d’aquest país hauran de dipositar en una urna la resposta al fet de poder ser lliures i moltes d’aquestes paperetes seran en mans de castellanoparlants què, pel motiu que sigui (i això és un altre debat) no parlen o no tenen cultura suficient com per parlar el nostre idioma. Doncs bé, seguiu així; feu-los pensar que aquest no és el seu país, que aquesta no és la seva «guerra» que si ens fem independents els perseguirem si no parlen català i que els multarem o els posarem a la presó o els hi trauran la pensió fins que no vagin a de manar «sisplau, en català» que els hi tornin i ja us dic jo quin serà el sentit del seu vot… o preteneu que només votin els catalanoparlants???
Crec que hi ha un clamor popular sobre la unió dels partits independentistes en pro d’un objectiu comú. Doncs si m’hi volen trobar hauran de fer una passejada pels barris marginals, pels mal anomenats «guetos» d’immigrants i ser conscients de la realitat social de Catalunya.
Per tant la combinació de les tres variables passa obligatòriament per crear una consciència social que ens permeti compartir amb persones de procedència diversa i no tant benestant el nostre desig de llibertat, primera perquè molts d’ells no li deuen res a Espanya i segona perquè no som com els espanyols de «una,grande y libre» sinò que som de moltes, en un país petit, i que anhelem la llibertat.