Uns dies ençà llegeixo que a Catalunya, el 57% dels ciutadans ho tenim cru per arribar a fi de mes, que els avis es fan càrrec amb les seves minses pensions d’estirar d’economies familiars d’aquells que no poden més. Una societat en el que el 29,5% son pobres…. això significa fins a 2.200.000 pobres… em sembla brutal.
Aquestes dades surten de l’enquesta de condicions de vida i hàbits de la població 2011 que fa la diputació de Barcelona. Aquesta enquesta també avalua el risc d’exclusió social (del 21,9%) i una taxa (AROPE) que té en compte la pobresa monetària (ingressos inferiors al 60% de la mitjana), també la situació laboral dels integrants de les unitats familiars i les privacions de consum dels ciutadans.
I trobem que Catalunya està pitjor que a la mitjana espanyola, on la taxa de pobresa és del 26,7%, i molt pitjor que la mitjana europea, que se situa en el 21,6%. Un dels factors que expliquen que l’índex AROPE es dispari a Catalunya és l’atur, que l’última enquesta de població activa situa en el 22% i son ja més de 1.675.000 que busquem feina i no en trobem i molts ha esgotat el límit de les seves prestacions i no disposen de cap font d’ingressos.
El que també sorprèn és que les persones de més de 65 ja no son els més castigats per la pobresa (el seu risc d’exclusió és del 18%), i això és degut a que els seus fill i nets tenen una situació tant dolenta que tot i les minses pensions tenen més ingressos i els superen.
És evident que molts son els factors que creen la crisi econòmica i no seré jo qui descobreixi que el capitalisme és un sistema imperfecte i cíclic i que aquesta no és la primera ni la última crisi. Però dels poders polítics depèn triar la manera de com fer-ne front i és aquí on tinc els meus dubtes que el senyors que estan al govern siguin els “millors” com ells varen autodenominar-se un dia.
Realitzar polítiques d’austeritat i no fer-ne cap de reactivació econòmica, aplicar taxes per repagar els medicaments i alguns serveis bàsics, condonar impostos a les rendes més altes, augmentar un 65% les taxes universitàries fent que estudiar sigui exclusiu per a rics, donar suport a la reforma laboral duta a terme per un govern espanyol amb majoria absoluta i que ha agreujat la situació d’acomiadaments i precarietat laboral a les empreses.
Els Pressupostos Generals de l’Estat 2013 aprovats pel PP no només accentuen l’austericidi sinó que confirmen la seva tendència a la recentralització del que s’ha conegut com l’Estat de les autonomies, i castiga a Catalunya deixant serveis i infrastructures sense finalitzar i que agreugen el nostre funcionament com a país. L’incompliment de l’estatut de Catalunya entre d’altres greuges que fan recaure a les CCAA les responsabilitats d’una mala gestió del govern central se sumen a un espoli fiscal endèmic que ens afecta molt especialment.
És per això que crec en trobar solucions pròpies en un nou país que faci possible un marc català de relacions laborals real, construït entre la ciutadania, el govern i els agents socials. Un nou país en que la banca i les grans fortunes aportin més a un projecte social que necessita una redistribució de riqueses. Un nou país en el que els serveis, l’educació i la sanitat dedicats a les persones siguin públics i de qualitat.
La lectura de la manifestació de la diada del passat 11 de setembre era inequívocament independentista però no es pot obviar que el malestar social i la situació actual també va empènyer a la gent a sortir a carrer, tot i que algun dels causants de la situació s’apropiïn de l’expressió d’un poble per donar per bones les seves polítiques de retallades i privilegis. Per la diada vam demanar un nou país i ara cal sortir altra vegada al carrer per dir quin tipus de país volem!
Per això cal sumar-se a la reivindicació de la Confederació Europea de Sindicats (CES), per lluitar per una altra sortida de la crisi més justa i capaç de garantir la plena igualtat d’oportunitats. SORTIM AL CARRER A DEMANAR UN NOU PAIS MÉS SOCIAL I MÉS JUST!!!!!
14 de NOVEMBRE, VAGA GENERAL!!!
Manifestació a Terrassa a les 18:00 a plaça Catalunya!
